Sentir-se bé ho és tot!
“L’aeroport desperta tots els meus sentits. De sobte, em trobo en terra de tots i de ningú, d’anades i vingudes. En un gran passadís, per on desfilen multitud de cossos, vides, idees, sentiments. El temps s’atura per uns instants i m’envaeix una sensació d’ingravidesa. Res importa. Per més que vulgui, ja no puc tornar enrere, tot s’ha quedat al punt de control. I ara només em queda l’opció d’acceptar el destí del vol i abraçar la necessitat de descobrir coses noves, que m’ha portat a sortir de la meva zona de confort.”
Fa poc vaig recordar aquesta sensació mentre la meva amiga i jo esperàvem que obrissin la porta d’embarcament del nostre pròxim destí: Venècia. Encara no sé per què vam decidir tornar-hi, imagino que saber que és un lloc destinat a desaparèixer engolit pel mar, va fer que ens plantegéssim fer-li una última visita. Però si soc sincera: la necessitat d’hidrats de carboni va ser la raó decisiva, no hi ha res com la pasta i la pizza italiana!
La sortida a trenc d’alba des del Prat va ser l’inici d’una aventura que començava amb un croissant de xocolata i un sentiment de culpabilitat extrema: “Per què ens havíem oblidat de portar un entrepà vegetal de pa integral?” El vol va transcórrer amb puntualitat i sense sorpreses, només en puc destacar els roncs dels passatgers que aprofitaven aquella estona per recuperar la son.
En arribar, vam ignorar la panxa, que ens demanava un altre croissant de xocolata, i ens vam dirigir cap al vaporetto que ens havia de portar a Sant Marc. Tot plegat, encara que ho sabia, no deixava de ser curiós que hagués d’agafar un vaporetto per poder fer el desplaçament. Recordo que aquest trajecte va ser el més horrorós de tot el viatge: una família sencera (avis, tiets, pares i nens) provinents del Prat (tot i que eren més de Madrid), es comunicaven a crits, es feien fotos, s’enviaven missatges de veu a tot drap pel mòbil i ocupaven el vaixell com si estiguessin al sofà de casa seva. Fins i tot van ignorar una parella de polonesos que, farts de buscar lloc, van haver-se d’entaforar en el poc espai que quedava lliure, amb cara d’haver notat la manca d’educació dels turistes. No cal dir que quan vaig baixar del vaporetto vaig desitjar no tornar-me’ls a trobar durant els quatre dies que seria a Venècia.
I per fi Sant Marc. Espectacular, sense paraules. La plaça, la basílica, el palau i les torres, tot i que algunes parts estaven en procés de restauració, eren senzillament imponents. Com havien pogut construir allò enmig del mar? Ens vam dirigir a l’hotel, i de seguida ens vam acomodar en aquella caixa de nines veneciana adorable. Primera parada, menjar, si us plau! “Una amanida? Una pizza? Una pasta? Una pasta! Total, ja ens hem passat amb croissant, avui ja no ve d’una mica!”
Però com pot ser. Com pot ser que el sabor de la pasta, la textura, la salsa… sigui tan diferent de la que fem a casa nostra? Els espaguetis s’enrotllaven a la forquilla de forma màgica, el tomàquet, l’alfàbrega i el parmesà en pols quan entraven en contacte amb el paladar es fusionaven com una simfonia de sentits gairebé orgàsmica. Semblava mentida que una cosa tan senzilla pogués despertar totes les cèl·lules del meu cos.
Vam passar el dia descobrint la ciutat, ponts, canals, aromes d’espècies, botiguetes amb encant i una pregunta constant: com carai s’ho fan per entrar a les cases que queden enmig de l’aigua? La meva amiga em va explicar, repetides vegades, que hi havia com uns passadissos, però per a mi tot allò no deixava de ser com una cosa impensable, senzillament no m’ho podia imaginar. Passejant, ens vam adonar que Venècia és una ciutat sense semàfors, sense passos de zebra, sense carreteres, sense cotxes, sense patinets… La gent semblava no tenir pressa, gaudien del lloc, del menjar, del moment i d’una beguda rosa estranya, que després vam descobrir que es deia “aperol”. Feien el que els italians anomen il dolce fermento, que vol dir ‘el plaer de no fer res’.
Amb aquesta atmosfera, va arribar l’hora de sopar. “Una amanida? Un peix a la planxa? A la merda! Volem la beguda aquesta rosa que tothom es pren, i una pizza! Per això hem vingut a Itàlia!” No sé si va ser l’aperol, Venècia, la companyia, la màgia del moment o… la indescriptible pizza que vam demanar (segur que va ser això!), però per un moment em vaig sentir la dona més afortunada del món! Ens en vam anar a dormir, que ens ho havíem guanyat, sabent que alguna cosa començava a canviar.
L’endemà, més contenta que un gínjol, em va passar una cosa extraordinària que no em passa mai quan soc de viatge: vaig anar de ventre! No m’ho podia creure! Però si havia menjat tot allò que sempre tinc prohibit: croissants, pasta i pizza!! En condicions normals hauria d’haver fet un tap que no hauria tret fins després d’una setmana de suor, llàgrimes i patiment! Déu existia i m’acabava de dir: “Menja el que et doni la gana, això de la verdura està sobrevalorat.” I amb aquest pensament vaig somriure com una idiota quan em vaig adonar que ens quedaven tres fantàstics dies de pasta-pizza, pizza-pasta, pasta-pizza, un somni fet realitat!
Després d’aquesta divina revelació, vam visitar Murano i Burano. Els seus carrers em van transportar a una mena d’espai atemporal sense turistes. Els nens jugaven als carrers mentre les seves mares tallaven la pasta; els homes, vestits amb samarretes marineres, arribaven amb les mercaderies fresques, deixaven les barques davant la porta de casa i les descarregaven; les àvies seien al costat de la font i contemplaven l’espectacle; una parella d’amants s’amagava entre els carrerons; els artesans bufaven el vidre; el forner pastava el pa; els xefs es preparaven per obrir els restaurants…
Els dies següents, els vam dedicar a descobrir les tripes de la ciutat, és a dir, allò que els turistes mai visiten (en realitat intentàvem no trobar-nos amb els indesitjables del vaporetto!). Vam veure el camió de les escombraries, bé, més ben dit, la barca de les escombraries, ens vam entretenir mirant les obres dels canals, bé, les barques de les obres, vam passar per davant de l’hospital i vam veure la barca ambulància… Els venecians viuen en un món a part? O nosaltres vivim en un món massa… massa, MASSA?!
Ens va costar molt dir adeu a aquell somni de quatre dies. Il dolce fermento, l’aperol, la pasta i les pizzes ens perseguiran per sempre més i seran una lliçó de vida. De fet, la meva amiga va tornar amb el propòsit d’aprendre a fer la massa de les pizzes tal com la fan els italians, a veure si és veritat i em convida aviat! El més important i el que us ha de quedar ben clar és que les pizzes d’Itàlia són com les bledes catalanes! Si patiu restrenyiment aneu a Itàlia, beveu aperol i mengeu pizza. Sigueu feliços!
