En una altra vida?
Avui la meva amiga, la Mika, m’ha recordat que fa uns deu anys d’aquesta foto. De debò ha passat tant de temps? I quan em faig aquestes preguntes, m’adono que començo a semblar… bé, que m’he fet gran, deixem-ho així.
Sí, efectivament avui fa deu anys d’aquesta fotografia. La Mika, per cert, és de Polònia i és la noia que està aguantant el mòbil per fer la foto, jo soc la del costat. Davant de la Mika hi ha la Glòria, d’Itàlia; al mig la Ingrid, del Brasil; i a l’altre extrem, just davant meu, la Sabine, dels Països Baixos. I us preguntareu: —I què carai teníeu en comú?— Doncs, en realitat moltes coses, però el que realment ens unia era: la necessitat de viatjar, conèixer món i experimentar la llibertat per primera vegada. Això ens va portar a compartir una experiència única que canviaria les nostres vides per sempre.
Totes vam fer d’au-pair a Dublín. Concretament, a la zona de Blackrock. Algunes eren veïnes directes i d’altres eren amigues d’amigues. Però el que realment importava eren les ganes de conèixer-nos i fer pinya entre totes. De dilluns a divendres cuidàvem incansablement els nens de la família que ens havia acollit el millor possible. Cadascuna s’enfrontava a edats i situacions diferents, però entre totes fèiem pinya i ens ajudàvem. Per exemple, amb la Ingrid, que era veïna meva i els nostres nens tenien edats similars i es coneixien, moltes vegades quedàvem per fer activitats plegats. Llavors, la xarxa d’au-paris era potent i qualsevol que arribés a Irlanda amb aquest propòsit de seguida trobava un grup de noies que li feia costat i l’ajudava a integrar-se en el dia a dia irlandès.
Els caps de setmana normalment eren lliures, la qual cosa permetia que les au-pairs ens trobéssim i programéssim activitats per fer totes juntes, com ara: anar al pub, visitar algun poble o ciutat, compartir àpats, fer una excursió en bicicleta o a peu, o fins i tot, programar tot un cap de setmana en un altre país (he dit ja, que anàvem al pub?). Gràcies a elles i a altres au-pairs que vaig conèixer abans que elles, vaig poder recórrer bona part de l’illa i també vaig poder visitar Londres durant l’any que vaig viure a Irlanda. Les au-pairs es van convertir en la meva família durant aquell any. Hi van ser en els moments bons i els no tan bons i això és una cosa que, a milers de quilòmetres de distància de casa, no s’oblida i que uneix per a tota la vida.
Tant és així que deu anys després, encara estem en contacte. Fins i tot ens hem vist en algunes ocasions, o bé perquè jo he tornat a Dublín a fer una visita o bé perquè m’han vingut a veure a mi. I sincerament, no crec que hi hagi una amistat més profunda que aquesta, que no entén d’espai, de distància ni de temps. No crec que aquest sigui el lloc idoni per explicar-vos totes les aventures que hem viscut juntes i és més, el que vam viure a Irlanda, a Irlanda es queda. Però potser sí que val la pena dir que són excepcionals. De vegades, quan recordem aquell any encara ens emocionem, de debò vam viure totes aquelles aventures? Va ser tan intens i important que, el fet que ja s’hagi acabat, de vegades sembla que hagi estat en una altra vida.
Aquest va per vosaltres, noies, perquè passi el que passi the show must go on!